Dissabte

Hostia, les punxades no em deixaven mantenir els ulls oberts més de deu minuts. Tenia la sensació de que m'explotaria el cap. I el infern ha seguit en posar-me al llit i sentir, una i altra vegada, les cadires del veí de dalt arrosegant-se. Un dia, els hi regalaré unes gomes per posar sota les potes de les cadires.

Suspiro, Divendres...

Les setmana simplement acaben. I per què sempre penso que ja és divendres? Què l'hi ha passat als inacabables dilluns i dimarts? Per què s'han escurçat?

Ara mateix, quan hi penso, el pas del temps em fa por. Em preocupa que no aconsegueixi aprofitar tot allò que visc, em preocupa no adonar-me de tot allò que se'm vol dir. Tindré temps?I és que avui va de preguntes.

Preguntar-me és fàcil, respondre, tot i l'experiència, se'm resisteix.

Tinc ganes d'un dissabte llarg, d'aquells que solia compartir, i que es plantaven amb ganes de fer encara més coses. Aquells dissabtes, que tot i haver dormit poc, es mantenien enèrgics. Tinc ganes d'un dissabte qualsevol.