Dissabte

Hostia, les punxades no em deixaven mantenir els ulls oberts més de deu minuts. Tenia la sensació de que m'explotaria el cap. I el infern ha seguit en posar-me al llit i sentir, una i altra vegada, les cadires del veí de dalt arrosegant-se. Un dia, els hi regalaré unes gomes per posar sota les potes de les cadires.

Suspiro, Divendres...

Les setmana simplement acaben. I per què sempre penso que ja és divendres? Què l'hi ha passat als inacabables dilluns i dimarts? Per què s'han escurçat?

Ara mateix, quan hi penso, el pas del temps em fa por. Em preocupa que no aconsegueixi aprofitar tot allò que visc, em preocupa no adonar-me de tot allò que se'm vol dir. Tindré temps?I és que avui va de preguntes.

Preguntar-me és fàcil, respondre, tot i l'experiència, se'm resisteix.

Tinc ganes d'un dissabte llarg, d'aquells que solia compartir, i que es plantaven amb ganes de fer encara més coses. Aquells dissabtes, que tot i haver dormit poc, es mantenien enèrgics. Tinc ganes d'un dissabte qualsevol.

M'arrenca el somriure....

Estava tan desconectada d'ell que no m'havia adonat que els mesos pasaven tan ràpid. Diu que ja fa 9 mesos... És veritat.
He sentit, per un moment, que el temps no havia passat. He tingut la necessitat de que m'abracés, sort que tan ell com jo havíem decidit controlar-nos, i així ho hem fet. Ell s'apropava a mi, jo a ell.

Pensava en veure'l algun dia però no esperava que fos avui. I és que sabia que ens feia falta una conversa, ens faltava tornar-nos a veure, però aquest cop tot s'ha mantingut inocent i transparent.
Per un segon he pensat que avui seria diferent, me imaginat que potser avui intentaria sorprendre'm, però no, no ha estat així. Ha vingut a veure'm com ell solia fer-ho, ha vingut a veure'm com sempre. M'ha dit que no pensa canviar, que simplement no vol, jo ja ho sé, i crec que això és el que m'agrada d'ell.
Un dia, quan vivia a Muntaner, em va trucar per baixar a fer un cafè. Era diumenge, si no recordo malament, i vestia igual que avui, tacat de pintura i amb els cabells despentinats.I és que tot i així, m'arrenca el somriure....
Gràcies a ell sé que tornaré a sentir, ell m'ha ensenyat a estimar sense mesura. Fugiria amb ell i seria feliç, però aquí les coses es mouen a un altre ritme, penso que aquí no encaixem.
Hem pres dues cerveses molt ràpides i m'hauria agradat compartir més coses, sé que en tenia ganes, igual que jo. La pregunta sempre és si tornarem a repetir. Jo no avançaré, i jo no sé què vol fer ell.

-M'agradaria una última nit amb tu, que m'abrasessis, que em toquessis, que m'estimessis....-

Ho explicaré.

Les emocions inesperades i sobtades, de sempre que em treuen la gana. De fet noto com se'm desinfla la panxa... I és que una és, o era, de bon menjar.
La una i mitja de la matinada, queden exactament quatre hores i mitja per aixecarme. Però si no puc dormir!Tinc una sensació de serenor i tranquil·litat que fins i tot incomode. Demà em toca parlar, explaiarme. Per mi resulta una prova més.
El repte m'agrada. És com quan decideixo mirar una pel·lícula de por, que tot i la mala estona que em fa pasar, abans i després ho disfruto. És com quan pujo a una atracció de grans altures i amb voltes de vèrtig, sempre temo no poder-ho explicar.
A veure què passa amb la glàndula del pancrees, el colon i tot allò que se'm vulgui preguntar. On són els nervis?
Bona nit. Espero explicar.

Quí està més boig?

- Tu sembles un cabra boja- l'hi he dit...

I quí sóc jo per donar aquesta opinió?

Parla la que als seus 26 anys encara no sap què vol ser de gran. I és que de vegades dubto en si algun dia em sentiré gran!

Canvio constanment la meva manera de vestir des de que tinc la capacitat de diferenciar els colors; canvio d'interessos des de que sé la seva definició; i intento canviar el meu caràcter des de que vaig descobrir que no era prou bò per la societat en que m'agradaria viure.

I llavors em puc tornar a preguntar: I quí sóc jo per donar aquesta opinió?

Quí està més boig? És indiferent essent cabra o cabrón, essent el mascle o la femella.

Una nit qualsevol...

Em fan mal les cervicals. Porto més de cinc hores entre pantalles que m'estan destrossant per dins i per fora. I és que busco una guia que m'ajudi a superar els petits entrebancs que se'm col·loquen, però la missió no està resultant essent fàcil.

Intento tenir de nou les ganes per aconseguir tocar ben amunt, necessito sentir-me aclamada. M'evolten les ganes de seguir cridant.


He decidit començar a desputllar-me sense passar fred. Treient enbolcalls de mi mateixa apendré el que he estat fins ara, tinc ganes de mostrar-me.

Una nit qualsevol m'adonaré que me fet gran i que enrera he deixat aquelles manies de nena solitària. Un dia miraré d'on vinc i m'adonaré de tot allò que he tingut la oportunitat d'apendre. I és que aviat sentiré, que per fi el nom m'identifica.