M'imagino des de fora i no m'agrado. Em vec egoista, capritxosa i insegura. Jo no he estat mai així o almenys mai m'hi he identificat.

No sé què vull ni que espero dels demés. Decideixo els passos a cada moment i espero que la gent em segueixi, si és que ja sé que no està bé. Construeixo el meu propi camí, intentant mostrar-me decidida i intentant mostrar que sé on vaig, però estic confosa.No aconsegueixo posar els conceptes en ordre. Com deia en aquella pel·licula del Sr.Allen, on la Scarlett representava una noia impulsiva i sense escrúpuls, no sé el que vull però tinc clar el que no vull. I és que somiar és el que més m'agrada, imaginar-me. M'encanta crear nous escenaris on viure feliç.

Avui tin ganes de tu, tinc ganes de tu per avui, demà i demà passat. Possiblement demà em llevi i els núvols tapin allò que sento avui. Odio aquesta indecisió, odio haver de controlar tants aspectes, la vida per si sola pot ser més senzilla. En el fons no vull la perfecció, no sé per què la persegueixo...

La trucada

I què ha significat aquesta trucada? M'has dit Bon Any i semblaves realment sincer. La teva veu m'ha recordat el Nadal passat, el vam passar junts...
Què és el que em té aferrada a tu d'aquesta manera? Per què sento que mai deixaràs de ser part de mi? Un dia m'ho explicaràs, n'estic segura.
I es clar que tinc ganes de veure't. I es clar que vindria a casa teva. Però tinc clar, que ara per ara, no ho faré. Estic intentant seguir endavant. Estic intentant estimar de nou.
Les primeres cuatre paraules ja m'han fet riure, el teu tò de veu m'agrada. Se't veu feliç i al mateix temps he notat soletat. No sé què pretenies dir-me entre linies, sembla que he entès alguna cosa, d'altres he preferit obviar-les. No vull que em fagis més mal, no vull tornar a patir per tu d'aquella manera. Ara necessito somriure per rebre els somniures de la vida. Necessito que em donin tot allò que, en aquell moment, ara fa un any, esperava de tu.
La veritat és que potser et necessito, però ara no et vull.

Em va dir que en tenia 96. Noranta-sis anys i era capaç de caminar tan dret. De cop, em mira i diu:
-La culpa de tot és dels homes" - de seguida vaig afirmar amb el cap.
- I és que som la pitjor especie....- I ell va repetir una i altra vegada que no, que jo no ho era, que les dones no en teniem la culpa, que la culpa era dels HOMES.

He donat voltes a aquestes paraules. Feliçment. I és que ara podria repetir aquestes paraules a tots aquells que l'identitat masculina els creu superiors. Més paraules en les que recolzarme.

De sobte penso, tenen els homes la culpa de tot? Tenen la culpa de que ara mateix no pari de donar voltes sobre la mateixa cosa absurda? Tenen la culpa de que tu puguis dormir tranquil i jo no aconsegueixo tancar els ulls? Tenen la culpa de que pensi que tu em faries feliç? La culpa d'això, la tinc jo. I jo, no sóc un home.

Dissabte

Hostia, les punxades no em deixaven mantenir els ulls oberts més de deu minuts. Tenia la sensació de que m'explotaria el cap. I el infern ha seguit en posar-me al llit i sentir, una i altra vegada, les cadires del veí de dalt arrosegant-se. Un dia, els hi regalaré unes gomes per posar sota les potes de les cadires.

Suspiro, Divendres...

Les setmana simplement acaben. I per què sempre penso que ja és divendres? Què l'hi ha passat als inacabables dilluns i dimarts? Per què s'han escurçat?

Ara mateix, quan hi penso, el pas del temps em fa por. Em preocupa que no aconsegueixi aprofitar tot allò que visc, em preocupa no adonar-me de tot allò que se'm vol dir. Tindré temps?I és que avui va de preguntes.

Preguntar-me és fàcil, respondre, tot i l'experiència, se'm resisteix.

Tinc ganes d'un dissabte llarg, d'aquells que solia compartir, i que es plantaven amb ganes de fer encara més coses. Aquells dissabtes, que tot i haver dormit poc, es mantenien enèrgics. Tinc ganes d'un dissabte qualsevol.

M'arrenca el somriure....

Estava tan desconectada d'ell que no m'havia adonat que els mesos pasaven tan ràpid. Diu que ja fa 9 mesos... És veritat.
He sentit, per un moment, que el temps no havia passat. He tingut la necessitat de que m'abracés, sort que tan ell com jo havíem decidit controlar-nos, i així ho hem fet. Ell s'apropava a mi, jo a ell.

Pensava en veure'l algun dia però no esperava que fos avui. I és que sabia que ens feia falta una conversa, ens faltava tornar-nos a veure, però aquest cop tot s'ha mantingut inocent i transparent.
Per un segon he pensat que avui seria diferent, me imaginat que potser avui intentaria sorprendre'm, però no, no ha estat així. Ha vingut a veure'm com ell solia fer-ho, ha vingut a veure'm com sempre. M'ha dit que no pensa canviar, que simplement no vol, jo ja ho sé, i crec que això és el que m'agrada d'ell.
Un dia, quan vivia a Muntaner, em va trucar per baixar a fer un cafè. Era diumenge, si no recordo malament, i vestia igual que avui, tacat de pintura i amb els cabells despentinats.I és que tot i així, m'arrenca el somriure....
Gràcies a ell sé que tornaré a sentir, ell m'ha ensenyat a estimar sense mesura. Fugiria amb ell i seria feliç, però aquí les coses es mouen a un altre ritme, penso que aquí no encaixem.
Hem pres dues cerveses molt ràpides i m'hauria agradat compartir més coses, sé que en tenia ganes, igual que jo. La pregunta sempre és si tornarem a repetir. Jo no avançaré, i jo no sé què vol fer ell.

-M'agradaria una última nit amb tu, que m'abrasessis, que em toquessis, que m'estimessis....-

Ho explicaré.

Les emocions inesperades i sobtades, de sempre que em treuen la gana. De fet noto com se'm desinfla la panxa... I és que una és, o era, de bon menjar.
La una i mitja de la matinada, queden exactament quatre hores i mitja per aixecarme. Però si no puc dormir!Tinc una sensació de serenor i tranquil·litat que fins i tot incomode. Demà em toca parlar, explaiarme. Per mi resulta una prova més.
El repte m'agrada. És com quan decideixo mirar una pel·lícula de por, que tot i la mala estona que em fa pasar, abans i després ho disfruto. És com quan pujo a una atracció de grans altures i amb voltes de vèrtig, sempre temo no poder-ho explicar.
A veure què passa amb la glàndula del pancrees, el colon i tot allò que se'm vulgui preguntar. On són els nervis?
Bona nit. Espero explicar.

Quí està més boig?

- Tu sembles un cabra boja- l'hi he dit...

I quí sóc jo per donar aquesta opinió?

Parla la que als seus 26 anys encara no sap què vol ser de gran. I és que de vegades dubto en si algun dia em sentiré gran!

Canvio constanment la meva manera de vestir des de que tinc la capacitat de diferenciar els colors; canvio d'interessos des de que sé la seva definició; i intento canviar el meu caràcter des de que vaig descobrir que no era prou bò per la societat en que m'agradaria viure.

I llavors em puc tornar a preguntar: I quí sóc jo per donar aquesta opinió?

Quí està més boig? És indiferent essent cabra o cabrón, essent el mascle o la femella.